Darrera de la imatge malèvola de la República Islàmica de l’Iran hi ha un altre Iran. Hi ha una altra Pèrsia. L’Iran és una teocràcia, on impera la llei islàmica. Però alhora, la configuració de forces socials i polítiques que l’any 1979 van fer la revolució (i la pròpia cultura política del país) han imposat formes de participació prou avançades. Només cal veure la discussió política que s’ha establert darrerament entre diferents sectors. Sectors que compten, no ho oblidem, amb premsa pròpia i cercles de debat i socialització diferenciats.
A més a més, a l’Iran hi conviuen diferents creences religioses. A banda dels musulmans xiïtes, hi ha petites bosses de sunnites (al Kurdistan i al Balutxistan, bàsicament), cristians (armenis i assiris), baha’istes (reformistes xiïtes, no reconeguts però avui més tolerats que en el passat), zoroastrians (kurds) i jueus. Cadascun d’aquests credos té reservat un escó al Majli, el Parlament (Assemblea Islàmica Consultiva). Si ens preguntéssim per aquesta suposada convivència religiosa en un país com l’Iran acabaríem, crec, amb diferents respostes. En primer terme, com dèiem, crec que cal remetre’ns a la cultura política del país. Una cultura que ha habilitat el reconeixement d’aquestes minories i que ho ha traduït en formes de participació política. Moltes d’aquestes religions (com els jueus o els cristians i ja no parlem dels zoroastrians) són presents a Pèrsia des de molt abans que hi arribés l’Islam.
Però no siguem del tot ingenus. És evident que les minories religioses (que en el cas dels sunnites representen gairebé un 10% de la població) pateixen una discriminació legal i de facto: No poden ser escollits al Majli pels seus compatriotes xiïtes i no poden accedir als càrrecs de responsabilitat política executiva. A més, participen d’una civilitat xiïta, és a dir, han d’assumir la doctrina d’Estat com a pròpia.
Viuen, de fet, com ho feien els jueus en les monarquies feudals cristianes. Si durant uns quants segles aquestes van tolerar la presència de comunitats religioses diferenciades, a nivell ideològic això era justificat com un moment d’impasse, fins que es fes efectiva la conversió a través de la predicació. A l’altra banda, els mateixos jueus van elaborar ideologia reactiva a aquesta situació, que parlava de la conveniència de viure en l’opressió, en l’oprobi i a l’exili com una forma particular d’esperar el Messies. Diguéssim que els conceptes contemporanis de respecte i convivència eren aliens a les ideologies del moment. Crec que també hi ha un cert component d’aquest equilibri ideològic quan parlem de la pervivència de les minories a l’Iran.
L’article que adjunto a sota del periodista Roher Cohen per al New York Times, del febrer passat, donava alguns indicis d’aquestes realitats. La peça sobretot parlava de la complexitat d’un país – d’una regió – que la publicística de guerra nordamericana intenta simplificar. Perquè la simplificació – en els discursos públics – és la millor manera d’estereotipar l’Iran i convertir-lo en el blanc fàcil dels atacs d’Occident: "L’Iran és una teocràcia xiïta, agressiva i medievalitzant". No del tot…
És evident que tant els nordamericans com abans els britànics han utilitzat l’antropologia cultural per estudiar les zones del món que després han convertit en les seves colònies o zones d’influència. És per això que avui els anàlisis més acurats sobre l’Orient Mitjà surten sempre dels mateixos centres d’estudi nordamericans. D’aquesta manera, per exemple, els EUA han explotat la rivalitat xiïta-sunnita per esventrar l’Iraq i tornar a espoliar els seus recursos. No està de menys, doncs, fer-nos nostres aquestes aproximacions realistes a les zones en conflicte, perquè després no ens venguin gat per llebre. I és que això del xoc de les civilitzacions, si posem la lent i l’enfoc corresponent a cada lloc, cau pel seu propi pes. Perquè les civilitzacions no són cossos hermètics, uniformes, impermeables al canvi i que s’oposin les unes a les altres. Les civilitzacions són sistemes complexos que contenen molts matisos. Vegem un d’aquests matisos.
What Iran’s Jews Say
Roger Cohen
At Palestine Square, opposite a mosque called Al-Aqsa, is a synagogue where Jews of this ancient city gather at dawn. Over the entrance is a banner saying: “Congratulations on the 30th anniversary of the Islamic Revolution from the Jewish community of Esfahan.”
The Jews of Iran remove their shoes, wind leather straps around their arms to attach phylacteries and take their places. Soon the sinuous murmur of Hebrew prayer courses through the cluttered synagogue with its lovely rugs and unhappy plants. Soleiman Sedighpoor, an antiques dealer with a store full of treasures, leads the service from a podium under a chandelier.
I’d visited the bright-eyed Sedighpoor, 61, the previous day at his dusty little shop. He’d sold me, with some reluctance, a bracelet of mother-of-pearl adorned with Persian miniatures. “The father buys, the son sells,” he muttered, before inviting me to the service.
Accepting, I inquired how he felt about the chants of “Death to Israel” — “Marg bar Esraeel” — that punctuate life in Iran.
“Let them say ‘Death to Israel,’ ” he said. “I’ve been in this store 43 years and never had a problem. I’ve visited my relatives in Israel, but when I see something like the attack on Gaza, I demonstrate, too, as an Iranian.”
The Middle East is an uncomfortable neighborhood for minorities, people whose very existence rebukes warring labels of religious and national identity. Yet perhaps 25,000 Jews live on in Iran, the largest such community, along with Turkey’s, in the Muslim Middle East. There are more than a dozen synagogues in Tehran; here in Esfahan a handful caters to about 1,200 Jews, descendants of an almost 3,000-year-old community.
Over the decades since Israel’s creation in 1948, and the Islamic Revolution of 1979, the number of Iranian Jews has dwindled from about 100,000. But the exodus has been far less complete than from Arab countries, where some 800,000 Jews resided when modern Israel came into being.
In Algeria, Tunisia, Libya, Egypt and Iraq — countries where more than 485,000 Jews lived before 1948 — fewer than 2,000 remain. The Arab Jew has perished. The Persian Jew has fared better.
Of course, Israel’s unfinished cycle of wars has been with Arabs, not Persians, a fact that explains some of the discrepancy.
Still a mystery hovers over Iran’s Jews. It’s important to decide what’s more significant: the annihilationist anti-Israel ranting, the Holocaust denial and other Iranian provocations — or the fact of a Jewish community living, working and worshipping in relative tranquillity.
Perhaps I have a bias toward facts over words, but I say the reality of Iranian civility toward Jews tells us more about Iran — its sophistication and culture — than all the inflammatory rhetoric.
That may be because I’m a Jew and have seldom been treated with such consistent warmth as in Iran. Or perhaps I was impressed that the fury over Gaza, trumpeted on posters and Iranian TV, never spilled over into insults or violence toward Jews. Or perhaps it’s because I’m convinced the “Mad Mullah” caricature of Iran and likening of any compromise with it to Munich 1938 — a position popular in some American Jewish circles — is misleading and dangerous.
I know, if many Jews left Iran, it was for a reason. Hostility exists. The trumped-up charges of spying for Israel against a group of Shiraz Jews in 1999 showed the regime at its worst. Jews elect one representative to Parliament, but can vote for a Muslim if they prefer. A Muslim, however, cannot vote for a Jew.
Among minorities, the Bahai — seven of whom were arrested recently on charges of spying for Israel — have suffered brutally harsh treatment.
I asked Morris Motamed, once the Jewish member of the Majlis, if he felt he was used, an Iranian quisling. “I don’t,” he replied. “In fact I feel deep tolerance here toward Jews.” He said “Death to Israel” chants bother him, but went on to criticize the “double standards” that allow Israel, Pakistan and India to have a nuclear bomb, but not Iran.
Double standards don’t work anymore; the Middle East has become too sophisticated. One way to look at Iran’s scurrilous anti-Israel tirades is as a provocation to focus people on Israel’s bomb, its 41-year occupation of the West Bank, its Hamas denial, its repetitive use of overwhelming force. Iranian language can be vile, but any Middle East peace — and engagement with Tehran — will have to take account of these points.
Green Zoneism — the basing of Middle Eastern policy on the construction of imaginary worlds — has led nowhere.
Realism about Iran should take account of Esfehan’s ecumenical Palestine Square. At the synagogue, Benhur Shemian, 22, told me Gaza showed Israel’s government was “criminal,” but still he hoped for peace. At the Al-Aqsa mosque, Monteza Foroughi, 72, pointed to the synagogue and said: “They have their prophet; we have ours. And that’s fine.”
